Bé, per començar cal matisar que el més difícil no és el que és, ni el que ha estat. Per saber sobre el passat basta consultar la bibliografia que hi ha d’aquesta temàtica (un altre article que tenc pendent, està en esborrany a hores d’ara). I quant al present basta amb veure com una part del moviment anarquista s’ha vist arrossegat a defensar el nacionalisme, mentre que l’altra es nega a interactuar amb la gent organitzada per que no ho fan del seu gust. Aquestes dues parts estan enfrontades, i no debatent.
No escriuré més aquí per que realment no he viscut aquests entorns com per aportar la meva perspectiva, i per repetir el que ja està escrit, millor vos penj on llegir-ho i dedic el temps i l’energia a la part que de veres m’interessa: què hauria de fer la “corrent” anarcoindependentista.
Un altre aclariment que cal fer prèviament és que el meu plantejament es basa en la meva experiència a Mallorca i les seves relacions en el marc de l’anticapitalisme als Països Catalans. D’altres pobles n’he llegit i n’he parlat, però no me crec amb l’autoritat de fer un plantejament extrapolable.
Tot dit, llavors, procedesc al tema: què pot fer la gent que s’identifica o simpatitza amb l’anarcoindependentisme? Per fer això començ per una definició del que entenc com a tal: Entenc que l’anarcoindependentisme ha de ser una tendència dins l’anarquisme com ho és l’anarcofeminisme o el moviment d’alliberament animal. Han de ser anarquistes i llibertàries que reivindiquin les llengües pròpies i que analitzin el factor cultural (en els dos sentits de la paraula) a l’hora d’emprendre la regeneració comunitària, tenint en compte aquesta defensa de la llengua.
Així doncs, li trob dos àmbits d’intervenció. Podria dividir-ho en més, però donat que la majoria de persones que estan organitzades en defensa de la llengua i cultura estan més properes a l’independentisme, ho he simplificat. He resumit molt també quines són les funcions
-en l’ambit llibertari: sensibilitzar sobre la importància de la llengua en la formació de la individualitat (entesa com a resultat de la relació amb l’entorn més proper) i les dinàmiques i estructures de poder que hi van associades.
-en l’ambit independentista: conscienciar de que un estat propi (i el nacionalisme associat) no són garantia de la conservació de la llengua i cultura pròpies, i que sí ho són la destrucció de l’Estat, el capital i el patriarcat.
No ha de ser MAI una defensa del nacionalisme, per molt rebaixat que estigui. El millor remei contra un nacionalisme centralista no és un nacionalisme perifèric (futur centralista). És el que es comença a dir per certs racons com a barrionalisme, l’aposta pel barri com a territori on s’han de forjar els llaços comunitaris (sense deixar de banda que hi ha un conflicte lingüístic i cultural).
A hores d’ara hi ha un parell de col·lectius fent aquesta feina a Catalunya i unes quantes persones de la resta del territori amb catalanoparlants fent actes esporàdics. No crec que sigui necessari que hi hagi organitzacions anarcoindepentistes, però sí que veig necessari que les persones que tenim aquesta sensibilitat estiguem en contacte per compartir experiències i recursos (fins al punt de crear un espai de trobada periòdic, idealment).
Així de breument, he exposat el que crec que hauria de fer una persona anarcoindependentista. Esper que servesqui (com tot aquest bloc), per a obrir el debat sobre un afrontament seriós i sistemàtic de la qüestió nacional.
Fora Qatarunya dels Països Catalans
Com que no aconseguesc acabar els articles que tenc preparats i per que ahir vespre vaig llegir gent principatina enfotent-se de sa noble professió glosadora, he decidit compartir aquesta relíquia que de tant friqui que és, havia fossilitzat en menys d’un any. A qui li piqui que se grati.
FORA QATARUNYA DES PAÏSOS CATALANS
Comunicat de sa Colla Autònoma Talaiòtica en motiu de sa constitució de sa nova legislatura de 18 mesos de govern a sa Comunitat Autònoma Espanyola de Qatarunya.
Catalans, catalanes, Circo Balear que se pensarà que això és un comunicat gonella. Amunt ses Sobrades! (- Ses sobrassades beneit! – Però no som antiespecistes? – Antiespecistes… espicis te donaré jo a tu, au venga llegeix)
A sa Colla Autònoma Talaiòtica, després d’un empat de 2’5 a 2’5 vots, mos alegram de ses ànsies de llibertat de sa gent catalunyesa i de que vegin que s’Estat espanyol és un problema. Ara bé, veim amb gran decepció com pretenen bastir un nou Estat per solucionar es seus problemes, quan es problema és precisament s’Estat: espanyol, francès o català.
Sushi-nos, no només no s’està construint una nova societat lliure i justa, sinó que s’està perseguint a ses companyes que pretenen fer-ho. Avui com ahir, la Degeneralitat és s’instrument des botiflers que estan Junts per Reprimir.
Mos decep també que a n’es Prusés s’hagin auto-adjudicat es títol de «nació catalana», invisibilitzant així s’existència de catalanoparlants fora de ses fronteres administratives espanyoles de Qatarunya.
A més, veient sa decisió de fer un nou Estat, entenem que cedeixen en s’empresa de destruir s’Estat espanyol, jou que hem de sofrir tant ses catalanes com la resta de persones sotmeses a l’imperialisme hispànic.
Mos fa oi que tot lo anterior s’hagi vist afavorit per una fe cega en ses institucions estatals i capitalistes. Que indiferentment de que per quina mà estiguin conduïdes, els partits polítics no poden ser qui decideixin com s’ha de realitzar s’alliberament de ses persones. Mos emprenya que conceptes com independència siguin emprats per qui ocupa posicions d’autoritat, i que sa llibertat des pobles i persones siguin carn de canó més per s’espectacle mediàtic.
Per tot això, s’ha decidit per consens (-però no havíem empatat?) fer arribar a totes ses autoritats incompetents ses següents queixes i exigències, que no demandes, tot i que mos la sua lo que en puguin pensar o fer al respecte:
Que sa independència real no vendrà de la mà de cap nou Estat, serà aquella que construeixin es pobles i persones de manera horitzontal i autònoma, enfora des circuïts burocràtics i mercantilistes propis des Estats-Capital. Per això proposam que la declaració unilateral d’independència sigui cremar sa Generalitat, i qui hi hagi a dins, a la vegada que es restitueix la Universitat i ses Comunes als barris i municipis.
Que s’acabi s’apropiació des gentilici català en totes ses seves formes. En referir-se a personen, organitzacions, indústries o fets que ocorrin només dins sa Comunitat Autònoma Espanyola de Qatarunya, se farà servir s’adjectiu catalunyès o principatí.
Que se deixi de perseguir a ses persones que estan construint sa independència total des poble. Mos referim a tot es planeta, però com que mos adreçam a autoritats regional(iste)s mos conformam amb que s’aturi sa persecució en concret a Catalunya i en general a la resta des Països Catalans.
Que es partits es dissolguin i entreguin ses urnes, tant es qui duen es Prusés com es qui no. Cap entitat estatal, per democràtica, popular o comú que es digui pot canalitzar els desitjos i necessitats de llibertat que es necessiten per assolir la independència integral. Ja no mos la Colau. Sabem que només podem en comú, no a s’inrevés. Ni Mas ni MÉS!
Si no s’acompleixen ses nostres demandes, sa Colla Autònoma Talaiòtica se veurà obligat a expulsar es governs regional(iste)s espanyols i qatarunyistes per garantir que ses persones s’alliberin com elles vulguin i s’associïn lliurement en el sí des Territori Lliure des Països Catalans.
Per acabar, volem convidar a ses catalanes (i a la resta de persones de per tot) a començar a alliberar-se cada dia per elles mateixes. I no només de s’Estat espanyol, sinó de tot Estat, des capital i des patriarcat, construint de camí uns Països Catalans totalment lliures, basats en es federalisme lliure, es suport mutu i sa solidaritat.
Per una independència que mereixi tal nom: per canviar-ho tot i no només una part!
Vos saludam des de davall un garrover perdut per Mallorca a 4 de febrer de 2016
La Polla de Déu
Astorat vaig quedar quan vaig llegir aquest subtítol per primera vegada. Encara no he tengut la sort de poder tenir-ne un a les mans. Fou un dels fanzines clau en la sedimentació d’unes idees anarcoindependentistes a Catalunya. Amb l’estil transgressor i punki típic de les dècades en què s’escrigué, intentà navegar entre dues ones que sempre pareix que han d’anar a xocar: el moviment independentista i el llibertari. O això he entès del que he llegit per internet.
Dècades després seguim les anarcoindepes, igual de minoritàries tant en un com l’altre moviment, però igual o més valentes i caparrudes. Patint les mateixes contradiccions que ja patien les nostres avantpassades a finals del segle XIX, durant la segona República i en els anys posteriors a la Transacció. Ara, però, a Catalunya, la tensió és màxima. En una situació que pareix que s’està a punt de sortir Espanya, però amb la discussió de cap a on se surt. Per que sempre és més fàcil posar-se d’acord en el que no volem que en el que volem. A ca nostra, el moviment llibertari, ni això. N’hi ha que volen rebentar Espanya, però no rebentar-se l’Espanya interioritzada; i n’hi ha qui creuen que el que quedi de sortir d’Espanya serà significativament diferent d’Espanya.
Francament, no me convenç cap de les dues postures. Havent estat un militant independentista des que vaig entrar en l’activisme, descobrir que existeix l’anarquisme, i que hi ha anarquistes a prop meu, fou un alliberament que encara segueix creixent i redescobrint-se. Però jo, com totes les que hem seguit aquest camí, me trob en aquesta tensió entre el l’independentisme i l’anarquisme. I això me fa pensar molt. I com que són poques anarcoindepes en el meu entorn, i la majoria ocupades en altres assumptes (i jo també, no mos enganem), doncs se me van enfonsant cap a l’inconscient.
Per això començ aquest blog. No promet ni regularitat ni articles currats. No tenc disciplina per assumir-ho. De fet tenc una desena d’esborranys d’articles des de fa mesos. Però el que sí promet és que entre el munt de paraules que amollaré per aquí esboçaré una possible resposta (més) en el conflicte ideològic-estratègic plantejat. I ja vos avanç que la cosa va de tallar-li la polla a Déu.
PD: Ja que faig aquest blog, l’aprofitaré per escriure d’altres temes que me piquen, com l’esperantisme i el feminisme.