Bé, per començar cal matisar que el més difícil no és el que és, ni el que ha estat. Per saber sobre el passat basta consultar la bibliografia que hi ha d’aquesta temàtica (un altre article que tenc pendent, està en esborrany a hores d’ara). I quant al present basta amb veure com una part del moviment anarquista s’ha vist arrossegat a defensar el nacionalisme, mentre que l’altra es nega a interactuar amb la gent organitzada per que no ho fan del seu gust. Aquestes dues parts estan enfrontades, i no debatent.
No escriuré més aquí per que realment no he viscut aquests entorns com per aportar la meva perspectiva, i per repetir el que ja està escrit, millor vos penj on llegir-ho i dedic el temps i l’energia a la part que de veres m’interessa: què hauria de fer la “corrent” anarcoindependentista.
Un altre aclariment que cal fer prèviament és que el meu plantejament es basa en la meva experiència a Mallorca i les seves relacions en el marc de l’anticapitalisme als Països Catalans. D’altres pobles n’he llegit i n’he parlat, però no me crec amb l’autoritat de fer un plantejament extrapolable.
Tot dit, llavors, procedesc al tema: què pot fer la gent que s’identifica o simpatitza amb l’anarcoindependentisme? Per fer això començ per una definició del que entenc com a tal: Entenc que l’anarcoindependentisme ha de ser una tendència dins l’anarquisme com ho és l’anarcofeminisme o el moviment d’alliberament animal. Han de ser anarquistes i llibertàries que reivindiquin les llengües pròpies i que analitzin el factor cultural (en els dos sentits de la paraula) a l’hora d’emprendre la regeneració comunitària, tenint en compte aquesta defensa de la llengua.
Així doncs, li trob dos àmbits d’intervenció. Podria dividir-ho en més, però donat que la majoria de persones que estan organitzades en defensa de la llengua i cultura estan més properes a l’independentisme, ho he simplificat. He resumit molt també quines són les funcions
-en l’ambit llibertari: sensibilitzar sobre la importància de la llengua en la formació de la individualitat (entesa com a resultat de la relació amb l’entorn més proper) i les dinàmiques i estructures de poder que hi van associades.
-en l’ambit independentista: conscienciar de que un estat propi (i el nacionalisme associat) no són garantia de la conservació de la llengua i cultura pròpies, i que sí ho són la destrucció de l’Estat, el capital i el patriarcat.
No ha de ser MAI una defensa del nacionalisme, per molt rebaixat que estigui. El millor remei contra un nacionalisme centralista no és un nacionalisme perifèric (futur centralista). És el que es comença a dir per certs racons com a barrionalisme, l’aposta pel barri com a territori on s’han de forjar els llaços comunitaris (sense deixar de banda que hi ha un conflicte lingüístic i cultural).
A hores d’ara hi ha un parell de col·lectius fent aquesta feina a Catalunya i unes quantes persones de la resta del territori amb catalanoparlants fent actes esporàdics. No crec que sigui necessari que hi hagi organitzacions anarcoindepentistes, però sí que veig necessari que les persones que tenim aquesta sensibilitat estiguem en contacte per compartir experiències i recursos (fins al punt de crear un espai de trobada periòdic, idealment).
Així de breument, he exposat el que crec que hauria de fer una persona anarcoindependentista. Esper que servesqui (com tot aquest bloc), per a obrir el debat sobre un afrontament seriós i sistemàtic de la qüestió nacional.