Astorat vaig quedar quan vaig llegir aquest subtítol per primera vegada. Encara no he tengut la sort de poder tenir-ne un a les mans. Fou un dels fanzines clau en la sedimentació d’unes idees anarcoindependentistes a Catalunya. Amb l’estil transgressor i punki típic de les dècades en què s’escrigué, intentà navegar entre dues ones que sempre pareix que han d’anar a xocar: el moviment independentista i el llibertari. O això he entès del que he llegit per internet.
Dècades després seguim les anarcoindepes, igual de minoritàries tant en un com l’altre moviment, però igual o més valentes i caparrudes. Patint les mateixes contradiccions que ja patien les nostres avantpassades a finals del segle XIX, durant la segona República i en els anys posteriors a la Transacció. Ara, però, a Catalunya, la tensió és màxima. En una situació que pareix que s’està a punt de sortir Espanya, però amb la discussió de cap a on se surt. Per que sempre és més fàcil posar-se d’acord en el que no volem que en el que volem. A ca nostra, el moviment llibertari, ni això. N’hi ha que volen rebentar Espanya, però no rebentar-se l’Espanya interioritzada; i n’hi ha qui creuen que el que quedi de sortir d’Espanya serà significativament diferent d’Espanya.
Francament, no me convenç cap de les dues postures. Havent estat un militant independentista des que vaig entrar en l’activisme, descobrir que existeix l’anarquisme, i que hi ha anarquistes a prop meu, fou un alliberament que encara segueix creixent i redescobrint-se. Però jo, com totes les que hem seguit aquest camí, me trob en aquesta tensió entre el l’independentisme i l’anarquisme. I això me fa pensar molt. I com que són poques anarcoindepes en el meu entorn, i la majoria ocupades en altres assumptes (i jo també, no mos enganem), doncs se me van enfonsant cap a l’inconscient.
Per això començ aquest blog. No promet ni regularitat ni articles currats. No tenc disciplina per assumir-ho. De fet tenc una desena d’esborranys d’articles des de fa mesos. Però el que sí promet és que entre el munt de paraules que amollaré per aquí esboçaré una possible resposta (més) en el conflicte ideològic-estratègic plantejat. I ja vos avanç que la cosa va de tallar-li la polla a Déu.
PD: Ja que faig aquest blog, l’aprofitaré per escriure d’altres temes que me piquen, com l’esperantisme i el feminisme.